dimarts, 9 de setembre del 2014

MICRORELATS DEL SETGE (1714-2014) 9


Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. Fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura".

__________

L'ÚLTIMA CANÇÓ DEL PARE
Un microrelat de Jordi Tomàs
En veure despuntar l’alba, va notar que aquell dia seria el darrer. Agafà la partitura que havia escrit per al seu fill, refugiat a Cardona amb la mare feia setmanes. Com cada any des del naixement, ara en feia nou, li dedicava una cançó pel seu aniversari. La va enrotllar, lacrar i lligar a una pota de l’ocell. La nit abans l’havia robat del colomar major. Era l’única falta que, en tretze anys de guerra, podien criticar a aquell músic tan estimat a la Ciutat Comtal. Va pregar a Déu que cap falcó ni cap borbó entorpís el vol del missatger. Si arribava viu, el fill, orgullós de l’amor del pare, cantaria aquella melodia pel carrer, i els seus amics l’aprendrien, i qui sap si així es transmetria durant anys. O segles. Besà l’ocell i l’empenyé finestra enllà amb les dues mans. Abans de tancar els ulls, el va veure, encara, pels aires, volant amb alegria, i va tenir temps de murmurar: “L’únic rei que he festejat és el de l’espai”. 

Jordi Tomàs és antropòleg i escriptor. Des de fa anys, compagina la recerca a l'Àfrica Negra, on ha passat llargues temporades, amb la literatura. Entre assaig i ficció ha publicat una desena de títols, entre els que destaquen les novel·les "Un cor aixanti" i "El mar dels traïdors" i el recull de narracions "Uns contes tataris".



TRES-CENTS
Un microrelat de Maria Cirera
El seu germà se’l mira desvalgut i insisteix de nou. Que salparan de nit, just abans que despunti el sol, que van cap a Sardenya, que igualment els expulsaran després de la caiguda, que allà els han assegurat una pensió. Que no sigui tossut, que agafi la dona i el nen i que abandoni la ciutat amb ells.

Però només sent les bombes de morter espetegar contra els baluards i els canons que no paren de piconar les muralles. Sense adonar-se’n, prem la baioneta contra el pit. El seu germà el sacseja febrilment en un últim intent desesperat:

–No siguis boig. D’aquí a tres-cents anys, qui et penses que es recordarà de nosaltres?

El fum se l’emporta. Corre sense parar. Tot és pólvora.

Quan arriba a les trinxeres, ja no hi ha gran cosa a fer. Abans de caure estès a terra, veu una franja de llum a l’horitzó. El sol li encén l’esperança, un somriure compulsiu li sacseja el cos. Un esput li emplena la boca:

–D’aquí tres-cents anys...

Maria Cirera és traductora literària i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana.



LA DARRERA PRIMERA NIT
Un microrelat de Carles Castell Puig
L’habitació, a tocar del baluard de Santa Clara, era fosca i humida. La tènue llum d’una candela deixava entreveure una màrfega, on jeia una silueta.

–Entra –va dir la veu femenina.

El noi va donar dues passes. Ella va aixecar-se i el va atraure cap al jaç.

–No tinguis por –va xiuxiuejar, mentre afluixava la corda que li subjectava els calçons.

Tot i l’excitació, va poder contemplar la cara de la noia, morena, de faccions anguloses i poderós atractiu animal.

–A la Coronela diuen que tenim a sobre l’atac final. No voldria morir sense haver estat amb una dona.

Ella va somriure i va acabar de treure-li la roba.

–No tinguis por d’això, doncs.



La matinada els va despertar a canonades. El noi va maleir i es va aixecar esperitat.

–On vas tan de pressa, nano? –va  aturar-lo, mig endormiscada–. Em deus mig sou!

Ell va butxaquejar i va deixar unes monedes abans de sortir corrent.

–Aquesta canalla... –va remugar i es va girar al matalàs.


Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa en l’àmbit dels parcs naturals. L’any 2008 el seu recull de contes “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers (Prensa d’Osona, 2008). Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius, com “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013). Fa tan sols unes setmanes ha publicat el seu segon llibre “Relacions molt relatives” (Voliana edicions) que va ser finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013.

4 comentaris: